9 de julio de 2010

Demà aniré a la primera "mani" de la meva vida


Avui aquesta entrada parla català. Això no ha passat mai, en aquest blog. Mai sense traducció al castellà, per respecte bàsic als (molts) lectors que el segueixen en castellà. Però avui, aquest blog, només pot parlar català. No em sortirien aquestes paraules, en castellà. No tindria cap sentit. Avui, ja fa dies, estic desencisada i trista. Per això demà aniré a la manifestació que ha convocat Òmnium Cultural. Serà la primera mani de la meva vida. I el millor és que no m'ho he hagut de rumiar gaire: em surt del cor anar-hi. Ja fa temps que he après que s'han de fer sempre les coses que surten del cor. Encara que després tinguin conseqüències. O no en tinguin, que en aquest cas és pitjor.
Sempre he navegat entre dues aigües i, agradi o no, ho continuaré fent. No per aquesta mena de traïció als valors nostrats que volen veure alguns, sinó per amor a la meva pròpia tradició, a les meves propies conviccions. Sempre he considerat que el català era tant el meu idioma com el castellà. No és una decisió política, sinó biològica: sóc filla d'un andalús que va enamorar-se d'una catalana tan arrebatadorament que va deixar-ho tot per venir a viure a casa nostra, que va sentir-se sempre orgullós de formar part d'aquesta terra, que va aprendre català de seguida com una cosa òbvia, que no podia deixar de fer; que amb el temps es permetia el luxe de corregir els fills les posades de pota llingüístiques i que fins i tot lluïa molt orgullós un carnet de català (?) que li havia donat no sé quin pacient seu. Un cop vaig veure el meu pare renyar durament un col·lega metge perque s'ufanava "de llevar quince años en Catalunya y no hablar ni papa de catalán". Vaig veure com li deia: "I no et fa vergonya?". I vaig sentir-me'n orgullosa, és clar. De petita, per cert, jo creia que per a ell era alguna cosa així com la seva intèrpret de català. Jo li traduïa tot, convençuda que no entenia l'idioma. Quan vaig descobrir que l'entenia -i el parlava- perfectament, vaig sentir-me una mica decebuda. Avui em fa gràcia recordar-ho, perquè és la constant de la meva vida: parlar dos idiomes sense poder deixar-ne cap de banda.
La mare, última baula d'una cadena de parents nascuts -sembla- a l'Empordà, va enamorar-se d'un element exòtic. Andalús, sevillà, més gran que ella, banquer, estudiant de medecina. Algunes amigues van deixar de parlar-li, quan va casar-se amb un andalús. No s'ho podien creure. Els andalusos, llavors, ara, tenien mala fama, aquí. Allò de "Si et vols casar ben casat, casa't al mateix veinat" no ho va acabar d'entendre, la mare. Vaja, ni ella ni jo, tants anys més tard.
De manera que estic des de sempre en una zona incòmoda: estimo el català, Catalunya, la seva gent, les seves particularitats, els seus defectes, les seves aspiracions... i no deixo d'estimar el castellà, Sevilla -és la meva terra, també-, Andalusia, algunes tradicions que aquí sempre seran foranes, xarnegues, mal vistes. I, per descomptat, les defenso com només pot defensar-se allò que forma part de la teva sang.
Aquesta pertinença a tots dos bàndols em va sentir, sovint, fora de lloc. De vegades, m'ha fet barallar amb algú. Com aquell dia a Valladolid, quan un comercial d'editorial SM va preguntar-me si jo era catalana i quan li vaig dir que sí em va dir: "Vaya, pues no lo pareces". O com aquell altre en que un amic que m'estimo molt, mentre compartíem una sobretaula, va clavar-me tota una tesi sobre per què ensenyar en català a Catalunya és un comportament feixista. Li ho vaig explicar. Què passa amb el català, per quin motiu cal que l'ensenyament sigui cent per cent en català, què passaria amb la nostra llengua si les institucions la deixessin de banda... Al final, va ser millor canviar de tema.
I d'altra banda: quan algú diu que ser català és un sentiment d'exclusivitat, com si ser català fos un matrimoni monògam, i que des d'ara deixarà de parlar en castellà, com si el castellà fos un patrimoni del PP o del fàstic de polítics que ens han tocat, i no una llengua que parlen 500 milions de persones, i que han conjugat alguns dels escriptors que més admiro. O com quan algú deixa anar un comentari vexatori, profundament pejoratiu, per exemple, dels madrilenys, com si tots fossin iguals o tots fossin, posem per cas, Rajoy.
Durant molts anys, he nedat en aquests corrent impossible, mirant d'entendre-ho tot i respectant tothom. Admirant aquells que criden ben alt consignes nacionalistes, però mantenint-me una mica al marge. I he vist moltes coses, sense pronunciar-me mai sobre aquesta qüestió. Quan em preguntaven per què escrivia en castellà deia que perque també era la meva llengua i perquè respectava massa la literatura en català per practicar-la. Era ben bé la veritat: pensava que no tenia prou nivell, en català, per escriure-hi. Ara, això ha canviat. Continuo escrivint en castellà com a primera opció, però em tradueixo jo i de tat en tant faig una novel·la en català perquè el cor i l'estómac m'ho demanen. D'altra banda, n'he après. Vull dir que he millorat el meu català fins als punt de gosar utilitzar-lo com a llengua literària. Per cert, la llengua literària ha de ser, necessàriament, una recerca d'excel·lència. Aquesta idea és, precisament, la que me n'ha mantingut allunyada tant de temps. Ara, crec, puc mirar de ser excel·lent en català.
Durant molts anys, què ingènua, he pensat que podia fer-me entendre. Fer-me entendre pels meus, els catalans, que de tant en tant m'han vist com una mena de desertora. Fer-me entendre pels altres, que no em són aliens, ja siguin els comercials de Valladolid o els meus cosins andalusos. Alguns cops ho he aconseguit. No fa pas tant que la meva estimada amiga Ángeles, que a més de sevillana i professora de filosofia és madrina -laica, una figura feta a la nostra mida- de la meva filla, em deia que s'havia barallat amb un company de feina tot defensant que per treballar a Catalunya s'ha de saber català. Pobreta! Tant tranquil·la que vivia, fins ara, i l'he ben posada en interminables discussions lingüístiques.
El meu home -madrileny- no em va caldre convèncer-lo de res, perque Catalunya "li queia bé" des d'abans de conèixer-nos. Va prendre classes de català només arribar, a les primeres eleccions autonòmiques va estudiar-se totes les opcions com qui es prepara unes oposicions i va observar molt, també, sense dir ni piu. Fins que un dia va deixar anar un concloent: "Esto no se puede entender si no se vive aquí" que va fer-me pensar molt, i encara ara. Per cert, un amic seu de l'infantesa, quan va saber que aquella noia que s'havia lligat per Internet se l'emportava a viure a Barcelona, li va preguntar si "tendría que sacarse el pasaporte para ir al extranjero". Em va agradar que a ell, el meu home, també li sabés greu, el comentariet.
I tot plegat, per què? Doncs per dir que, amb tot això que ha passat al Tribunal Constitucional, he perdut una esperança que encara tenia. L'esperança que ens entenguessin. Vull dir, és clar, que certa gent ens entengués (perque n'hi ha que ni entenen ni volen entendre). Que no tornessim a repetir, un cop més, aquesta vella història de la nostra gent: defensem allò que és nostre, allò que estimem, allò en què creiem, i allò al que tenim dret i des de Madrid ens miren com si fossim d'un altre sistema solar. Ho fan perque no en saben res, de nosaltres, d'allò que de debò som els catalans. Per aquella vella màxima, que mai no falla: és molt més fàcil jutjar que prendre's la molèstia de comprendre.
I, ho entenguin o no, el què ha passat al Constitucional, és un greuge per a nosaltres. I crec que convé deixar-ho clar. Ens dol. Ens emprenya. Ens fa repetir la història. I n'estem fins al cap, de repetir la història.
Per tot plegat, demà aniré a la primera mani de la meva vida.
I per tot plegat, he escrit aquest post.
És molt probable que demà el tradueixi al castellà i el pengi aquí mateix. Per respecte. Per íntima convicció. Però això serà demà. Avui toca parlar català.

8 comentarios:

Guillem López dijo...

Tens tot el meu suport desde Castelló. Hi ha coses a defensar, sí o sí. Sense tirar-se les mans al cap i dir prou de les moltes mentides que des de algúns sectors es propaguen.
Que et vage be a la mani, sempre hi ha una primera. La questió es, quan será la última?
Salut!

Eomoi dijo...

Més tard tornaré a llegir aquest post detingudament, perquè ara no en tinc gaire temps, però volia deixar un petit comentari de suport: estic d'acord amb tu, malgrat que jo no podré anar a la mani. Per raons familiars, la meva llengua habitual és el castellà, però utilitzo sempre que puc el català perquè no se'm rovelli i perquè m'encanta... i estic orgullosa de que dues cultures, dues llengües, convisquin en mi, perquè m'enriqueixen la vida. Només és qüestió de respecte, tot i que els polítics i els fanàtics porten els nostres sentiments per canals equivocats.

Anónimo dijo...

Sóc la Núria.
Uf, a mi aquest tema m'altera de seguida. Perquè no puc comprendre a tots aquells que ens veuen con uns extraterrestres, que acusen de comportament feixista el fet de que l'ensenyança del català sigui obligatòria a Catalunya. No sé per què tenen aquest comportament tan tancat i no veuen més enllà. Sempre que intento dialogar amb algú d'un altre lloc (l'última vegada va ser amb un noi de Madrid) intento fer-me entendre, explicar-li la nostra manera de veure-ho tot plegat, però mai ho aconsegueixo. Sempre acabo enfadada i farta del comportament dels altres, així que procuro no tractar el tema; més que res perquè de seguida m'encenc.
Jo sempre he considerat el català com la meva llengua ademés del castellà: faig servir les dos amb la mateixa regularitat i les respecto per igual. També tinc el costum d'escriure en castellà, potser perquè m'expresso millor, o perquè no trobo la manera de escriure bé en català.
El noi de Madrid que vaig parlar sobre aquest tema, em deia que no calia aprendre "una llengua morta" que ningú parlava. El comentari em va fer riure: hi ha moltíssima gent que parla i estima el català, i li ho vaig dir. Ell seguia dient que no calia aprendre'l, que amb el català no es podia arribar enlloc. Jo li deia: la llengua més parlada és la anglesa, llavors, segons el teu raonament, a Espanya tampoc caldria aprendre l'espanyol si tothom t'entén en anglès. Ell es defenia dient que el castellà es parlava també a sudamèrica.
En fi, no sé per què li dono tantes voltes, però aquest tema em posa malalta.

Espero que vagi molt bé a la manifestació!
Núria

Anónimo dijo...

Ah, per cert! M'he oblidat de la cosa que més ràbia em fa: a vegades algú de fora em pregunta el meu nom, i li dic que em dic Núria, amb accent. Llavors, casi sempre em responen "eso no es un nombre, eso te lo has inventado tú" .__. La veritat es que les ganes de raonar amb ells em marxen de seguida quan sento aquest tipus de comentaris.

Eva Gutiérrez Pardina dijo...

Aquesta entrada teva és de les que fan sentir autèntic orgull de ser una més entre els seguidors/es i lectors/es de Care Santos. Estic completament d'acord amb tu, i com a filla d'aragonesa i català, també nedant sempre entre dues aigües, m'he sentit molt identificada amb el teu posicionament. Jo també aniré amb la gent d'Òmnium Cultural, pel que representa aquesta entitat i per agraïment a la presidenta d'Òmnium que, aquests dies, ha suportat enormes pressions i ha demostrat tenir coratge, idees clares i ferm compromís amb aquest país maltractat pel que ens manifestarem demà.

Mercè dijo...

És un sentiment aquest, el de la incomprensió, que no l'acabem d'entendre de cap de les maneres, la gent d'aquí.
I sap greu que gent a la que estimes o aprecies, a la que has intentat explicar com són les coses aquí, no deixi de banda els seus prejudicis, derivats d'una manca -diria jo- de curiositat que hauria de ser natural envers els que no són com nosaltres, i que, al contrari, s'entesti en mirar de fer-nos veure que som nosaltres els estranys...
Sap greu, però, malgrat que passen els anys i les possibilitats d'entendre el món sembla que són més grans, el problema no es resol.
I és ben cert que ja no sabem què fer per deixar de ser l'ase dels cops (i que consti que no em refereixo en aquest cas al nostre guarà) i de donar i no rebre més que això, incomprensió.

Audrey dijo...

Et felicito per l'entrada i comparteixo les teves paraules, jo també tinc la sensació de nedar entre dues aigües, amb família aragonesa i orgullosa de parlar el català -llengua materna - i el castellà. Des del TC no entenen al poble català, no ens escolten, sols jutgen..., passen per alt tot allò que estimem, en el que creiem i és que el desconeixement és la font de l'anticatalanisme.

marinero dijo...

Pido perdón por expresarme en castellano; no soy catalán, y aunque puedo leerlo -como otras cinco lenguas-, no lo domino por escrito.
Hay algún comentario mío, en la traducción de esta entrada al castellano, por donde se podrán ver mis ideas, si alguno tiene curiosidad por ellas. Sólo decir, ahora que se me ha ocurrido también leer la entrada original -antes no lo había hecho-, que me parece existir, en ciertos casos, una confusión: no todo el que no esté de acuerdo con nuestras ideas tiene por ello que ser "anticatalán". Yo tengo no pocos -y excelentes- amigos catalanes, visito con frecuencia Cataluña, leo y gozo la literatura en su lengua (qué grande Pla, que maestro Ausiàs March, qué lúcido Gabriel Ferrater: tantos y tantos), y desde luego no tengo nada de anticatalán. Hay más de una manera legítima de ser y de sentirse catalán, o amigo de Cataluña. Y malo sería que no fuese así.